20 oct 2014

Cum forza, valol i coraji, chega-si hasta Victoria.

Cuandu vimus a esti mundu i us nossus maioris nus bautizam, a vezis nus põim um nomi que marcará tos us acontecimentus que nus acompanharam au largu da nossa vida.

Assina pensu, enquantu escutu a minha paisana Victoria conformi vai-mi detalhandu as duras provas que tuveram que superal seis agüelus maternus, seis propius padris i en definitiva a sua familia i ela mesma.

É fácil que sua madri Patrocina, que se foi desti mundu físicu fai cuatru anus, decidira quedal patenti a fortaleza de aquela familia, rememorandu toas as vecis que haviam ganhau as incontáveis penuarias du tempu que tocou-les em sorti vivil, escolhendu esti nomi para sua filha.

Victoria Valiente Vicho, naceu en Valverdi fai cincuenta anus, nus que ha tiu que lutal mutu pa sel pa dientri, pero têm umha batalha que sinti pur acabal. É superal u enormi vaziu que queda tras a morti da sua madri em momentus delicaus para sua propia vida, na que se enfrenta a umha enfermedai degenerativa a vez que agressiva, véndu-si a falta de ela naquelis momentus em que pur as operaciõs se sintia sola, depois de havel dedicau a maiol parti dus seis días i noitis, duranti seis mesis au cuidau da sua madri. Aquela dedicaciõ primeiru a sua madri seguiu das secuelas da enfermedai a quedam impossibilitá para u trabalhu i é a partil de entoncis, a largu das intermináveis noitis sim dormil, que sintindu a chamá du sei sel mais queríu, enceta u que sin sabel diva a sel a sua terapia para ganhal estas últimas batalhas.

Desta forma naci u livru "Fortaleza, valor y coraje" das veas de umha mulhel que espera toas as noitis que u dolol se apiadi de ela apesal de roubal-li u sonhu.

Cuandu decidi sacal to isu para fora, i estampalu nu livru, me di que u fai cum u ânimu de que sirva de ejemplu para us seis filhus peru tamém para toas as pessoas novas, porque nel aparecim mutus valoris que nesta sociedai na que vivimus estã mui olvidaus o se utilizam poicu.

Me di que sintiu muta alegria cuandu esta noiti atrás um zagal de vintioitu anus le fizu sabel que havia comprau u sei livru, porque esi feitu di mutu de zagais comu esti que gusta de cunhocel daquelas gentis du sei lugal i daquelas épocas que él nõ viviu.

A minha pergunta acerca das dificultais para leval adientri u livru, contesta que podu imaginal-mi tendu em conta que foi poicu tempu a escuela i que sabi escrivil o justu pero, comu di u títulu, cum forza, valol i coraji se consigui to nesti mundu; "si ei me ponhu umha meta, voi a conseguilu, me custi u que me custi."

Creu que a moraleixa que poi sacal-si desta obra, é que naquelis tempus dificeis que viviram us agüelus de Victoria, que tuveram que emigral de Purtugal a Valverdi, havia mais uniõ nas familias i entri as pessoas que se ajudavam umhas as oitras pa sel toas para dientri.

Termina dicendu-mi que si é capaz de recuperal u dinheiru invertiu na ediciõ du livru, to u que levanti a maioris u quel destinal a Cáritas.

Ánimu paisana, i assina será, porque estás feita da energia cua que se consiguim as Victorias.

7 ago 2014

a-Gaza-paus

Apenas desapareceu u luscu fuscu, cuandu aquela minhã despertava diferenti.
Padecia um gravi dolol nu mei costau isquerdu.
A cabeza pesava-mi mais que u corpu.
Us pes sentiam cristais rotus cravándu-si nas minhas entranhas.
Nu cuelhu, um cutelu de angustia, cortava-mi a respiraciõ i a fala.
U Ciclopi abria u olhu ensangrentau, pintandu cua sua mirá to u firmamentu em colorau.
Falava-mi da maneira que savi u Universu.
Treia-mi de Orienti gram denuncia.
Us diosis aborreciam us sacrificius de cordeirus.
Agora pediam au sei pueblu a sangri de pessoas inocentis.
Asina, mentras cus pájarus de ferru, cus elefantis metálicus i as trompetas de fogu divam desfolandu a sortis, u ceu frenti a ventã das nossas casas afogava-si em um inmensu mar de amapolas.
Nos seguíamus aqui a-Gaza-paus.


22 jul 2014

"Couto de homiziados."

Esta nova aportaciõ cua que sigu alimentandu us rius de tinta escritus sobri acontecimentus relacionaus cus nossus lugaris, que puderam dal lu pa esclarecel u feitu de que falemus i escrivamus asina; é ũa parti mais de um fiu inacabau, que encetí cua publicaciõ ¿Pur qué xalimegu?, continuandu cum: galegus, purtuguesis, dambus... ¿quem u sabi?, apois cua rosa albardeira i pur últimu cum Sã Bartolomé.

Au fondu Sabugal.
Toma feita desdi a raia, cerca de us Lhanus entri Valverdi, Navasfrias i Foios.
Sé que é dificil convencel a quem aprendeu a escrivil na escuela em castelhanu que podemus escrivil u que nos falamus de oitra forma mais acordi cum a madri de ondi vem. Sé que é dificil tamem, porque se inculca nas nossas consciencias, que u que falamus se devi aus galegus, i comu us galegus i nos somus espanhois, temus que escrivil cua grafia castelhana aunque u que falemus us galegus i nos venha de raizis mais antigüas.


Sõ mutus us que pregonam que ia está bem de dal voltas sempris au mesmu tema i que devemus de punhel-mus mãs a obra cum u fim de encontral a forma de creal a norma sobri a que montal u edificiu da lengua, que a maioria chama "A Fala" i que oitrus consideramus que esti nõ é um nomi adecuau pa chamala. Pensu, comu quedí ditu noitru trabalhu anteriol desti fiu, que devia tratal de comental algũas curiosidais que se dã, que estã ahí i que consideiru que inda no se contaram o cuandu se dijeram quedaram coixas. I me movu a contalas porque sintu que se guarda um certu silenciu, acompanhau de certa conformidai, cuandu repassandu u que se escrivi i se di sobri a nossa lengua, se omiti u feitu fronterizu o se di que nõ e tam relevanti. É comu si mus dera vergonha falal dus nossus vicinhus i parentis i quiséramus borral das nossas memorias toas aquelas historias que mus contavam us nossus maioris.

Estis dias atrás falava cum mei paisanu Alfonsu Berrío i logu cum sei primu, u mei colega José Luis "u botas", sobri aquilu que oiviram dicel mutas vecis a seis güelus i que José Luis, oiviu tamem contal de boca de mei difuntu padri Segundu; de que Valverdi havia siu sempris um niu au que vinham a paral mutus purtuguesis que estavam escapaus da justicia du sei pais.

Cuandu de istu falávamus, ei dicia a mei colega "u botas" que, comu mei padri havia siu Secretariu du Juzgau de Pa de Valverdi, sempris havia pensau que se referiam a tempus mais modernus. De feitu, conta u axuntamentu de Valverdi, nu sei archivu históricu, cum mutus salvoconductus concedius pur u propiu axuntamentu a purtuguesis que fulhiam da sua naciõ pur motivus políticus.

U tempu, que vai punhendu as pezas du rompecabezas nu sei sitiu, mus fai vel que u que recordava-mus u oitru dia, que havia-mus oiviu contal aus nossus güelus i padris, vinha de mais lonji.

Ditu istu, enlazu cum u últimu renglõ du anteriol artículu "Sã Bartolomé" nu que acabava dicendu: Inda temus mais que contal relacionau cus nossus vicinhus, pero issu é farinha de oitru costal.

Aquelas historias que, a lu inquieta da lumi du fogal i au calol du carinhu dus nossus güelus, oiviamus mentras u restralal das putricas ficiam imaginal-mus historias, a metai mágicas a metai de meu; resulta que tinham menus de contus i de lendas que de feitus reais.

Asina comu us reis de Castilha i de Leõ dictavam fuerus i cartas pueblas concedendu privilegius aus lugaris fronterizus dus reinus, animandu as pessoas a assental a sua residencia nestis sitius; us reis purtuguesis ficiam u propiu utilizandu ũa figura que chamavam "couto de homiziados" que, pa entendel-mus, vinham a sel comu um coitu ondi se dava dereitu de asilu a pessoas condenás a ũa pena, as que pur asental-si naquelis lugaris  redimiam éstas mais prontu. Eram de tal importancia pa defensa du reinu que prevaleciam us privilegius daus pur u rei a estis coitus sobri u dereitu canonigu de asilu nu lugal nu que se estableciam us "coutos."


A vila de Sabugal aus pes da torri du homenaji du sei castelu,
mirandu au Esti ondi se encontram as terras de "Castela."
As cartas de "couto" se davam a lugaris fronterizus que sentiam u peligru ca dia. Foi Sabugal um dus primeirus lugaris que contó cum carta régia, pur consideral que era um dus que estava sometiu a mais amenazas. Pensam us historiadoris de Purtugal que foi D. Dinis nu anu 1308 u que concedeu a Sabugal a carta, si bem nõ se fala de ela hasta u 21 de setiembri de 1369, cum ocasiõ de mandal a autoridai local um escritu au rei don Fernando I, nu que dicia que u lugal se quedava sim genti porque us "homiziados" se divam du lugal aducindu que nõ pudiam sel du coitu em busca de sustentu.

A pesal das medias pa evital a continua sangria da poblaciõ de Sabugal reconhociam, comu puntu negativu, que tinha mutu que vel cu despoblamentu u feitu de que esta vila estuvera asentá tam cerca de "Castela."

Comu Sabugal gozava dus milhoris privilegius, era comum que as oitras vilas i ciudais raianas solicitaram dus reis purtuguesis que concederam a elas us mesmus dereitus dus que gozava aquela oitra.

Estandu u rei D. Fernando I em Covilhã nu anu 1377, u concelhu i homis bos de Sortelha vã  a vel au rei pa exponhel-li que estandu mui despoblá, us que abandonaram a vila, que andam perdius pur "Castela", ficeram savel au concelhu que si u rei concedia a Sortelha us mesmus dereitus que gozava Sabugal, regresariam au lugal.

I devia de sel tal u númeru de pessoas que passavam a esti oitru lau da raia que, u rei D. João I, u dia 14 de agostu de 1416, cunhocendu que algums homis de Ribacôa, Guarda i Covilhã cometiam delitus de roibus i asesinatus; prohibiu que us que cometian talis delitus puderam inscrivil-si nu couto de Sabugal. Cincu anus depois, esti mesmu rei firma  ũa carta mais dura porque na realidai us que cometiam us delitus se vinham a vivil fora du reinu.

Penamacor foi couto desdi 1379 i aunque u motivu principal dus cuotos é u poblamentu, as condiciõs de vida na fronteira eram mui duras, comu queda reflejau nas cortis que se celebraram em Lisboa em 1439 i 1442, nas que Penamacor apareci comu despoblá i probi, aunque pareci que nesti casu é consecuencia das pestis i das guerras, baixandu a poblaciõ de 1200 a 115 homis. Tamém, cum motivu da crisis de 1383 a 1385, cuandu morri D. Fernandu I sim heredeirus varõs, mutus vizinhus de Penamacor deixam a vila passandu a "Castela." A estis fugitivus de Penamacor, que se venim nu periodu da crisis, us seis paisanus puseram u moti de "cismaticos."

Monsanto consigui a carta na primaveira de 1476, logu de havel feitu vel as mutas penurias i pobreza que sufriam us poicus moradoris hasta u puntu que se viam obligaus a dirsi de alí. 

Guarda, a peticiõ dus seis vizinhus, que deixam constancia de que a ciudai está despoblá, recibim carta pa 200 homiziados cua firma du rei D. Fernando I, nu anu 1371, pero nõ sõ capazis de aumental u númeru de residentis pur u que u rei D. João I, em 1427 cum motivu da firma de confirmaciõ dus privilegius concedius pur D. Fernando I, chega a aproval que podim gozal de aquelis privilegius tamem us que estem escapaus en "Castela" que regressim a ciudai.

Finalmenti, nesta zona que mus afecta pur vecindai, u rei D. João I tamem concedeu couto de homiziados a Penha Garcia.

U picu du Xálima nu términu de Sã Martim de Trevelhu,
vistu desdi u castelu de Penha Garcia.
I agora vus perguntu ei.

Si us nossus güelus mus contavam que istu foi sempris um niu ondi se refugiavam us purtuguesis que escapavam da justicia du sei pais. Havendu leiu u que vus contu, que nõ e productu da minha imaginaciõ; nu que digu que us perseguius pur a justicia purtuguesa se pasavam pa "Castela." Si temus en conta pur oitru lau que nõ disponhiam de medius de desplazamentu tam sofisticaus comu us que agora gozamus i que deixavam au restu dus seis familiaris em Purtugal, us cuais poderiam um dia reunirsi cum elis. ¿Ondi penséis que se asentariam aquelis vizinhus escapaus du oitru lau da raia, cuandu se vinham pa u que elis chamam "Castela"? Si eram tantus us que se divam, que deixavam  sin genti as vilas i ciudais que aparecim nesta historia, hasta u puntu que us reis de Purtugal tinham que estal concedendu i milhorandu us privilegius cus cuotos de homiziados pa evital as partias o pa ficel que volveram us que se foram. ¿Inda penséis que aquelis nõ tenim na que vel ni cum nos ni cum u que atesoramus cuandu falamus?

¿Tantu devemus a Galicia i tam poicu a Purtugal?

Comu sé que as coisas novas se asimilam milhol em pequenas dosis, eitu aquí a firma i seguiremus falandu nu próximu artículu desti fiu dus nossus vizinhus i parentis purtuguesis du Medievu.

Esti alumbramentu se devi em gram midia a consulta destis documentus:

Dois concelhos medievais da beira interior: Sabugal e Sortelha. Humberto Baquero Moreno. Revista de Guimarães, n.º 103, 1993, pp. 345-358

Os coutos de homiziados nas fronteiras com o dereito de asilo. Margarida Garcez Ventura.

9 jun 2014

Sã Bartolomé.

Cualquera que leera us dois trabalhus anterioris cus títulus: galegus, purtuguesis, dambus... ¿quem u sabi? i a rosa albardeira, haverá podíu darsi conta de certas coisas:

Em primel lugal, dava a cunhocel feitus que puderam relacional a tres falas: lagarteria, manhega i valverdeira - da nossa lengua xalimega - cua colonizaciõ destas terras pur us purtuguesis que sirvíam au rei D. Afonso Henriques.

Em segundu lugal, da mesma forma que voi introducindu elementus que mus relacionam na historia cum aquelas influencias, voi vistindu a nossa escritura xalimega cuas grafías lusas. Pur isu quem me venha leendu desdi fai tempu se haverá dau conta desta evoluciõ que, mutus ia felicitam i otrus tantus criticam. Pa estis últimus solu dicelis que, cum to u respetu pa u castelhanu que queiru na mesma medía que as nossas falas da lengua xalimega; éstas, - as nossas falas - luzim mal cua roipa castelhana porque, comu queda acreditau na cantidai de trabalhus que sobri elas hã dejau escritus destacaus sociólogus, filólogus i lingüístas europeus i espanhois desdi finais du siglu XIX aus nossus días; as nossas falas xalimegas apareceram antis que u castelhanu i desdi sempris as aprendimus primeiru que ésti.

Pur últimu, apuntava que daría a cunhocel um descubrimentu pur estal olvidau da memoria du nossu lugal i pur fim, nesta nova aportaciõ, comu vus lu había ditu, u sacaré a lú.

Feitas estas aclaraciõs, passu a desarrolhal u tema principal desta nova entrega de investigaciõ, retomandu u fiu sobri us purtuguesis que colonizaram estas terras, us que vinheram protegíus pur a Ordim du Templi que a partil de 1311, i pur razõs que nõ venim agora au casu, tomó u nomi de Ordem de Nosso Senhor Jesus Cristo.


Gregorio Bausa-San Bartolomé
Gregorio Bausá, San Bartolomé apóstol,
 óleo sobre lienzo (131 x 100 cm.),
 Museo de Bellas Artes de Valencia.
Us Templarius veneravam a santus que, aunque nõ eram da Ordim, tinham muta devociõ pur elis comu: Sã Miguel, Sã Bras i Sã Bartolomé; entri otrus.

Siguindu a obra Codex Templi. Los misterios templarios a la luz de la Historia y de la Tradición. Publicá pur Templespaña. Segunda ediciõ de 2005. Sã Bartolomé, em arameu se traduci pur u que fai us surcus, pasandu au griegu comu u filhu du agricultol i guerreiru. Us que se dedicaram au estudiu desta Ordim sõ da opiniõ de que esti santu é u que mais se relaciona cus templarius. Havendu siu considerau comu um mediadol das tres culturas: judía, cristiana musulmana.

Pa us católicus i anglicanus a sua festa se celebra u día 24 de agostu i us ortodoxus a celebram u día 11 de juniu (Sã Bernabé). Festa que inda se sigui celebrandu nas Elhas.

Au largu de toa a península dejaram a sua impronta cuas advocaciõs a esti santu, comu se poi aprecial nu mapa que he marcau cus lugaris ondi se celebram inda festas o romerías nu sei nomi.

Abrindu u mapa au tamanhu adecuau vemus comu cerca de Valverdi se siguim celebrandu um montõ de festas baju a sua advocaciõ du otru lau da raia comu em: Nave de Haver, Badamalos, Aldeia do Bispo, Guarda, Colmeal da Torre,Salgueiro, Vales de Pêro Viseu, Vale de Prazeres i desti lau da raia em Zarza la Mayor o em Valencia de Alcántara, nombrandu aus lugaris mais cercanus.
  
I vos me diréis, - vali, to istu me poi o nõ interesal, pa passal de seguíu a preguntarmi: - ¿mais qué tem que vel cum nos?

Pa quem tenha interés en sabel mais, passu a desvelal u misteriu.

Existim valverdeirus i valverdeiras que recordam o sabim que cerca de Salvaleõ había ũa pequena ermita.

Nu magníficu libru da autoría de Florencio Javier García Mogollón Viaje artístico por los pueblos de la Sierra de Gata (Cáceres). Catálogo monumental. Tem escritu sobri ela u que cuas minhas palabras vus contu: Se entrava pur um arcu que estava protegíu pur um aleiru levantau cum tres columnas. U solu estava empedrau cum pedras pequenas -suponhu ei que estaríam colocás da mesma forma que vemus agora na ermita du Santu Cristu-; u telhau era de madeira i construíu a duas aguas. Nu altal se levantava um tabernáculu feitu en madeira, cum duas portas, en ca ũa delas había ũa santa pintá. Ésti se utilizava pa guardal a estatua de Sã Bartolomé. Tamem se di, citandu a García de Figuerola Paniagua, que nas cercanías da ermita se apreciam restus de um velhu poblau que podería sel tardurromanu o medieval.

Sabemus que nas cercanías de Salvaleõ se levantava a ermita de Sã Bartolomé, santu de advocaciõ templaria que desdi u mei puntu de vista, siguindu u fiu dus dois trabalhus anterioris sõ de autoría purtuguesa, peru hasta u de agora nõ hemus falau du descubrimentu que vus había prometíu.

U novu vem agora.

Du fondu documental du archivu históricu municipal de Valverdi, inda pendienti de organizal, queiram nas minhas mãs certus legajus du siglu XVIII. Tratavam du gobernu municipal i das elecciõs dus maiordomus. Um delis é u acta da reuniõ que celebraram u día primeiru de febreiru du anu 1790 nas casas consistoriais us senhorisdon Ramón Escobales, Alcardi ordinariu; Diego Lajas Arroio i Juan Bazquez, Regidoris i Matheo Lajas, Procuradol Síndicu General. Tos elis a presencia du senhol escribanu propietariu du axuntamentu don Juan Antonio Moro de Villalobos, cua asistencia du señol Frey don Rodrigo Morillo de Velarde, da Ordim de Alcántara, cura rectol da Parroquial du lugal. A reuniõ se levó a cabu pa nombral pur um anu aus maiordomus. Um delis -copiu literal u que dí na acta-“Por Maiordomo de Sn Bartholome Patrono de este Concejo, al maiordomo que es del Concejo.”


Concejo quel dicel u lugal; pur u tantu u descubrimentu mus dí que antis de que Valverdi tuvera pur patrõ a Sã Dámasu, celebrábamus comu tal a Sã Bartolomé. U primel patrõ du nossu lugal u trujeram us primeirus pobladoris que se assentaram cá cuandu abandonaram Salvaleõ. Si bem Valverdi comu parti da encomenda de Salvaleõ foi entregá a Ordim de Alcántara nu siglu XIII, u nossu primel patrõ vinhu da ermita que deveram de levantal us Templarius portuguesis i a esti patrõ celebrávamus pur u menus hasta finais du siglu XVIII. Hemus de suponhel que pur aquelis anus a ermita inda se encontrara en bo estau de conservaciõ.

Inda temus mais que contal relacionau cus nossus vicinhus, pero issu é farinha de otru costal.

31 may 2014

As froris das jaras.

U sé a cencia certa,
estoi seguru porque elas contárammo.

Tos us anus, as estrelas celebram a festa da partía.

Sí, hubu ũa ve que a Terra vivíu na pracenta da Madri de to u cunhocíu i pur sabel.

Era parti da esencia da Na, de ondi to provem.

Según se diba gestandu na profunda matrí sim medía,
sonhaba cum sel em busca dus brazus du sei amau Espaciu, que agora a acuna.

Inda nõ se medíam as coisas que pasabam cua vara du tempu,
cuandu apareceram us doloris du partu.

Naquel                                                             se oivíu un grã ruíu jamás escutau.

Ũa palmeira de fogus expandíu tantas, as suas ramas,
que nõ temus númerus pa contalas.

Eram brínquilis de Lu que buscabam un puntu inmaterial ondi engarzarsi.

Asina naceram as estrelas,
pero estabam solas i pidiram a sua Madri ũa hermana.

Foi entoncis, cuandu ú úteru inda nõ se había replegau, que seiu ela.

Era comu u capulhu de ũa rosa colorá que colgaba de un cordõ brancu retorcíu.

Nu caminhu em busca du sei amau, que agora a tem nus seis brazus; du cordõ se desprendeu,
i a Madri, que to recicla, u cordõ trocó em Luna du alumbramentu,
pa que a Terra tuvera un espelhu ondi mirarsi.

Según perdía u encarnau colol das forzas eitás nu partu,
foi tornandu u sei corpu em azul turquesa,
i se diba alejandu das suas hermanas maioris, mentras se cenhía pa sempris
a forza orbital de sei Padri.

As estrelas entristeceram, dejaram de xugal au redol da Luna pur u día
i pensaram que tinham que rememoral aquel tempu em que tuveram cerca a Gaia.

Dizim as fontis esotéricas, marcás nus barrocus da serra du nossu lugal,
que tos us anus, ũa noiti de abril, as estrelas danzam nu ceu u baili da despedía,
nu que ca ũa vai ficendu un retratu sei de cincu pétalus,
em ca un dus que derrama ũa lágrima de sangri em prenda du sei dolol pur a partía.

Acabá a festa, dejam quel u sei regalu au sideral abismu,
pa que chegui au regazu desta pequena hermana sua que habitamus.

Pur aminhã, cuandu u olhu du Cíclopi se desperta
levantandu a sua cegadora i cálida mirá pur cima das crestas que mus guardam,
vemus u nossu campu sembrau cum u presenti que mus enviaram as estrelas,
que nos chamamus a frol da jara.

20 may 2014

rosa albardeira.

Nu trabalhu anteriol, du día 21 de abril passau: galegus, purtuguesis, dambus... ¿quen u sabi?, dicía que “son fracas as fontis que podan certifical a veracidai de que estas terras foram acupás pur us nossus vicinhus purtuguesis nus tempus de D. Afonso Henriques” pero tamém chamaba a atenciõ sobri “certas concurrencias de feitus que me facim pensal” i que poderíam apuntal a ocupaciõs i custodia de castelus cun pessoas vicinhas du oitru lau da raia.

Apoiaba a minha idea en dois motivus principais. Primeiru, cuandu us historiadoris dicim que Fernandu III de Leõ entrega Trevelhu a Ordin Hospitalaria de San Juan de Jerusalén -anu 1184- ésta inda nun contaba cun caráctel milital; sendu da opiniõ de que a defendía u Templi, que debeu de entral desdi Purtugal. Segundu, que us templarius defendíam tamém Salvaleõ porque cuandu em senhal de agradecimentu pur us servicius prestaus u rei leonés entrega a éstis as fortificaciõs de Trevelhu, Bernardu i Benaventi, nun se di na de aquela, u que me feia pensal que u motivu era porque ia estaban defendendu aquela praza.

Paeonia broteroi. rosa de Alejandría. Fotu Xálima Miriel
Depois desti brevi ressumem, voi a introducil oitru elementu que me guía a pensal nus nossus vicinhus raianus, novamenti. Se trata da frol, que em Valverdi se cunhoci comu a rosa de Alejandría.

Chamamus asina a ũa clasi de peonia. Planta hoxi endémica i protegía.

Enrique Burguet, nu sei extensu i bem documentau tabalhu, titulau: SALVALEÓN: Ciudadela fantasma y enclave legendario, que publicó na revista DETECCIÓN & MONEDAS, númerus: 12, 13 i 14; fala da PEONÍA (Paeonia officinalis L.) EN LAS RUÍNAS DE SALVALEÓN: Último Testigo Viviente?

Chámali a atenciõ u feitu de que fora plantá alí, en Salvaleõ, desdi tempus tan lejanus; pensandu que nun sería solu pur motivus ornamentais i que tendría que vel mutu cuas suas propiedais curativas; dicendu que desdi us tempus de Hipócrates i Teofrasto se vinha empleandu contra a epilepsia, da que se pensaba que era enfermedai treida pur u demoniu. Citu da obra de Enrique Burguet u siguienti:“Y según creencias que nos vienen de Bizancio, la peonía tiene el poder de ahuyentar al demonio.” Sentencia que Enrique traslada du libru du doctol Pio Font Quer. Plantas Medicinales. El Dioscórides Renovado. Editorial Labor, S. A. Octava edición: 1983. Barcelona. Página 203.

Queru chamal a atenciõ sobri dois nomis propius que aparecim nesti artículu: Alejandría i Bizancio. Ambas ciudais están ligás as Cruzás, u que me fai pensal de novu que esta peonia que circunda cua sua delicá hermosura, toas as primaveiras, us restus du que fora a muralha de Salvaleõ, é un regalu que mus trujeran us templarius.

U motivu nu que apoiu a minha hipótesis de que foram elis i nun oitrus us que a trujeram, é porque comu quedó ditu na anteriol entrega, u Templi se crea en primel lugal pa defendel aus peregrinus que diban aus Santus Lugaris. Participaram nas cruzás, dindu na primeira hasta Bizancio i nas oitras bajaram desdi Damascu hasta Alejandría.
 
Desdi u mei puntu de vista é ũa Paeonia broteroi o broteri que ten mutus nomis comũs. En Valverdi, repitu, a chamamus rosa de Alejandría, aunque us mais maioris, comu u tíu Albertu, que conta hoxi cun mais de 90 primaveiras; a distinguim comu a rosa albardeira. Desta mesma forma se chama em Purtugal.

Oitru nomi científicu é Paeonia lusitánica.

A propósitu de lusitánica; en Estremadura, na pruvincia de Badajó,  a cincu kilómetrus, aus pes da ciudai de Olivenza, nu términu de San Jorge, se levanta a serra de Alor. Nesta serra brota, igual que en Valverdi, a Paeonia broteroi, admirá en toa a comarca de Olivenza cun u nomi de rosa de Alejandría.

Olivenza foi defendía pur us Templarius i cedía aus purtugueis, pur u tratau de Alcanhices, nu anu de 1297. Nun voi a contal mais da historia desta ciudai, hoxi estremenha, dau que nun é motivu principal de estudiu nesti trabalhu. Solu deju estis apuntis pa que pensemus sobri as coincidencias.

Antis de terminal, apuntu que a rosa de Alejandría inda se poi encontral na mitai Oesti da península ibérica, salvu na parti mais occidental du Norti de Purtugal, gran parti de Galicia i na cornisa cantábrica. Si ejecutáis u enlaci, podéis vel un mapa cua sua distribuciõ de u oitru lau da raia: Paeonia broteroi en Purtugal.

Frutu da peonia en forma de albardas. ©A. Corredera.
Chegaus a esti puntu, gustu mais de chamala rosa albardeira asina comu a cunhocían us nosus maioris i dandu vortas au nomi, he feitu esta ilustraciõ du sei frutu, que se configura a modu de vainas, que mus recordam as albardas que se subían aus lomus das cabalherías pa transportal a carga a dambus laus.

Comu diji nu artículu anteriol, i continuandu cu tema dus Templarius, na próxima entrega vus daré a cunhocel un descubrimentu, pur encontrarsi nu olvíu da memoria colectiva du nossu lugal i que mus leva, de novu, a miral aus nosus vicinhus du oitru lau da raia.

Agradezu a colaboraciõ de Xálima Miriel, ũa valverdeira enamorá da sua terra i das suas gentis, que me prestó a sua preciosa fotu da Peonia pa ilustral esti artículu.

21 abr 2014

galegus, purtuguesis, dambus... ¿quen u sabi?

Eduardo Sanches cunmigu, na minha casa.
Retratu de César Corredera M.
Na separata As falas das Elhas, Valverde e S. Martinho (Cáceres): origem galega ou portuguesa? da autoría de Eduardo Sanches Maragoto; publicá na obra Lengua, ciencia y fronteras 2011, baju a coordinaciõ de Ramón de Andrés Díaz, se lanza a posibilidai de que estas terras nun foran colonizás pur galegus, sendu mais fácil de sustental que foran us purtuguesis us que as ocuparan sirvindu au rei D. Afonso Henriques.
Esta posibilidai apuntá pur Eduardo Sanches alentó u mei ánimu pa dal vortas sobri u tema i tratal de comental, algũas curiosidais que se dan, que están ahí i que consideiru que inda no se contaran o cuandu se dijeran quedaran coixas.
Son fracas as fontis que podan certifical a veracidai de que estas terras foran ocupás pur us nosus vicinhus purtuguesis pur aquelis tempus; aunque se dan certas concurrencias de feitus que me facin pensal i das que vus apuntaré, a continuaciõ, as que me parecin mais cercanas cu tema,  pa que as valoremus i as sometamus au oportunu debati; peru que consti que cua minha aportaciõ nun se pretendi desvirtual as sesuas opiniõs que afiman que esti enclavi foi repoblau pur galegus na noiti dus tempus; sinõ mais ben que, pur entoncis, si vinheran i se quedaran; se encontraran que aquí había pesoas cuas que pudían mantel ũa palrá distendía porque falaban igual o parecíu.
Veamus:
Primeiru: A Orden du Temple se crea en primel lugal pa defendel aus peregrinus que diban aus Santus Lugaris. Ensiguía se multiplican i repartin pur Europa i pur a Península Ibérica cua aprobaciõ das bulas papáis, acatandu as normas que escribíu pa elis San Bernardo de Claraval. Pur estis primeirus anus se muvían cun muta libertai, animaus pur us beneficius que cunsiguían dus monarcas, pur a sua participaciõ nas operaciõs que éstis disenhaban; pero nun guardaban  ũa relaciõ de dependencia cu elis, pur tel  ũa vocaciõ universal.
Segundu: Alentaus pur aquela vocaciõ, cuarenta anus antis de que us mestris da Orden du Temple esparciran as suas encomendas pur as terras du reinu de León, colaboraban aventandu sarracenus du condau independienti de Portugal, que logu pasaría a sel reinu de Portugal.
Nesis anus, us purtuguesis limpaban as suas terras i u Temple, entri oitras tareas, se dedicaba a selhal as portas.
A idea de "selhal" a digu nu dobli sentíu de defendel as terras purtuguesas de entrás no autorizás i nu de estampal a marca templaria cua populal apariciõ de historias de moirus, tesoirus i culebras; marcas i senhais esotéricas nas pedras das fábricas de cantería das igresias i ermitas; asina comu a entronizaciõ de advocaciõs dus santus da sua devociõ; das vírginis negras i a sua propia insignia, a cru de oitu beatitudis, que é a mesma que utilizaba a Orden Hospitalaria de San Juan de Jerusalén, cua diferencia que ésta é branca i a dus templarius era colorá.
Us canteirus templarius dejaran mutas senhais nas fábricas das igresias i dus castelus, de difícil traducciõ; comu ocurri cuas marcas que aparecin nu castelu de Trevelhu; que nun se parecin as du castelu de Santibanhe ni as da igresia de Acebu. Pudu sel que us canteirus que ampliaran a defensa trevelhana foran purtuguesis.
Castelu de Trevelhu. - Imagen de Senén García Carrizo -
Trevelhu foi primeiramenti  ũa torri de vigilancia musulmana; se encontraba nus territorius que se deran en chamal transierra - transerra leonesa nesti casu - é dicel que se tinha pensau utilizal comu vía de expansiõ du reinu leonés.  
Das fontis consultás ũas dicin que u rei de León - Fernando II - entregó Trevelhu a Orden Hospitalaria de San Juan de Jerusalén en 1184, oitras fontis dicin que do esta praza aus Templarius. Tamén se dí que us hospitalarius nun chegaran a constituirsi comu ordin milital hasta u anu 1200, entoncis dificilmenti podrían defendel elis solus esta praza antis desa fecha i soi da opiniõ de que us templarius ocupaban esa praza cuandu Fernandu II a cedeu, i que moraban la en razõ a que as fronteiras nun debían de estal ben definías; pasandu de mã en mã cun muta frecuencia. Asina que estis templarius que ocupaban Trevelhu estaban selhandu a zona pa evital incursiõs nu reinu de Purtugal, ia que cus purtuguesis vinhan colaborandu, comu apuntí antis, de cuarenta anus pa tras.
Terceiru: Temus que tel en conta tamén que ficía cuarenta anus que u condau de Purtugal había cunsiguíu independizarsi de León. Nun contaba cun rencilhas ni fricciõs internas i pur u tantu toa a sua energía se empreaba na formaciõ de un territoriu autónomu novu a disposiciõ da Igresia, tarea na que se contaba cua forza dus templarius, cus que se diba ampliandu as suas fronteiras tantu au Sul comu au Esti; siguindu as indicaciõs de D. Afonso Henriques.
Cuartu: Fernandu II, vendu cus dois reinus  -u castelhanu i leonés- se encontraban tranquilus, pensó que era bo momentu pa siguil acaparandu terrenu i chegal a Transerra. Seguru que cuandu tomó a iniciativa, tamén sonhaba cun vorvel a vel nu sei reinu as posesiõs du que antis había siu u condau purtucalensi. Foi pur isu que fizu boas migas cu rei purtugués i pidiu a mã da sua filha Urraca de Borgonha.
Nesti puntu i casau cua purtuguesa, se dirigi a Ciai - Ciudad Rodrigo - desdi alí parti a Transierra dividindu as forzas antis de chegal a Gata; dispunhendu que a ala dereita das suas mesnás bajara pur as elevaciõs das Elhas pa consquistal esta praza i as fortificaciõs da raia cun Purtugal.
Dicin us historiadoris que nesta incursiõ destacaran, pur a sua veteranía, as milicías du Templi. É lógicu que asina fora, porque us homis que as formaban cunhocerían ben u terrenu. A sabel si nun foran resultau da ajuda que le pudera habel prestau a Fernandu II sei sogru pur u recén creau parentescu primeiru i segundu cunu fin de que u yenru "nun se pasara da raia." Opiniõ personal minha de dobli sentíu.
Recordemus tamén que pur a sua colaboraciõ, en senhal de agradecimentu pur us servicius prestaus, u rei leonés entrega aus templarius as fortificaciõs de Trevelhu, Bernardu i Benaventi pero nun se di na de Salvaleõ. É curiosu, peru pa mí que us templarius  tinhan Salvaleõ i pur isu se silencia nu repartu.
Si estaban lá habrían entrau pur Purtugal au serviciu de D. Afonso Henriques, sogru de Fernandu II de León.
Pa nun cansarvus, pur hoxi está ben. Prontu vus seguiré ampliandu esti trabalhu cunu que vus fairé partícipis de un descubrimentu, pur estal olvidau da memoria colectiva de Valverdi.

24 mar 2014

¿Pur qué xalimegu?

Ara votiva dedicá a Salamati. Se econtró nu términu de Vilamel.
Pensu que us nosus maioris nun necesitaran chamal a nosa lengua de maneira ninhun'a.
Us xalimegufalantis falaban i se comunicaban desta forma sin tel que dal nomi au que falaban pa entendelsi.

Comu vivimus entri vicinhus nun falantis, cus que mus comunicamus de sempris nas distintas relaciõs que mantemus cu elis i sendu terrenu raianu o fronteirizu, nu que ha habíu  trasegu de pesoas de acá pa alá, cuas que  se daban diferencias culturais que se apreciaban tamén na comunicación entri elas; é entoncis cuandu comenza a aparecel a etiqueta pa identifical u que falamus.

As pesoas de fora desti val de Xálima, comparandu u que falábamus cun oitras lenguas, mus meteran na cabeza a idea de que falábamus mal y foran tamén, pur oitru lau, us estudiosus alheus, tantu de Espanha comu de oitras naciõs, us que de común acordu comenzaran a chamal a nosa lengua comu hablas, fablas o fala; sendu ésta última a que se ven aceptandu pur a maioría da genti, peru desdi u mei puntu de vista é poicu acertá purque cu esta misma denominación se cunhocin oitras lenguas que se falan nu estau espanhol sin relación cu que se fala nus nosus tres lugaris.

É pur isu que estandu en desacordu cu esa forma de chamala, escribía nu anu 1.999, na página que subí a interné dedicá au mei lugal; que da mesma forma que pa nombral as pesoas que son o vivin enun lugal se utiliza un gentiliciu, tamén pa nosa lengua tínhamus que buscal un nomi -agora glotónimu- i ei proponhía entoncis u xalimegu, vendu que ésti a definía milhol que a fala.

Aquí, nus tres lugaris de Valverdi, as Elhas i San Martín de Trevelhu nun ha calau mutu esta visión minha. Debi sel pur isu de que naidi é profeta na sua terra; peru pur contra ensiguía tuvu acolhía fora du territoriu ondi se fala, comu se poi aprecial na publicación nu anu 2004 de un diccionariu xalimegu - castelhanu, sobri u que nun me pronunciu; de Carlos Quiles Casas, que pudéis descargal nesti enlaci:
http://www.asturlhiones.com/destacaus/descargues/dizionariu.pdf

Consultéi cu vosu navegadol favuritu u nomi “xalimegu” i vus daréis conta de que se usa mutu. Recordu tamén comu se aprecia i se nombra algun'a ve pur u investigadol que mais i milhol ha trabalhau sobri esta lengua nosa: u senhol Xosé-Henrique Costas González, quen u anu pasau publicó un libru nu que recopila información i estudius de vinti anus de dedicación a lengua que falamus nus tres lugaris, proponhendu oitru glotónimu, nesti causu “O valego”.

Si queréis sabel sobri a presentación du sei libru en Valverdi, uséi esti enlaci:
http://valverdidufresnu.blogspot.com.es/2014/01/o-valego-presentacion-en-valverdi.html

Agora pasu a contarvus pur qué cheguí a dal cu esi glotónimu -xalimegu- nu anu 1.999.

Us xalimegufalantis, tantu en lagarteiru, manhegu comu valverdeiru; cuandu mus referimus au val ondi mus encontramus, u chamamus val de Xálima.

U xálima é u accidenti da nosa geografía cu que milhol mus distinguimus us falantis das Elhas, San Martín de Trevelhu i Valverdi. É u picu du sistema central, na Serra de Gata, cu 1.492 metrus de altura sobri u nivel du mar, que se ve desdi mutus puntus da nosa pruvincia de Cáciris; desdi as terras de Castelu Brancu, da vicinha república purtuguesa i desdi us pagus salmantinus.

U Xálima mus uni a ritus mágicus dus nosus ancestrus que adoraban a un dios prerromanu das aguas au que chamaban Salamati, de ondi ven u nomi du nosu Xálima.

Nomi que encontramus escritu pa nombral au institutu de educación secundaria,  pa nombral empresas, sean éstas de transformación, artesanía, prestación de servicius, etc... tamén apareci nas etiquetas de mutas coisas que se facin nestis tres lugaris, asina sean acitunas, aceiti, mel, caramelus...

Pur u ditu hastu da agora, tomu comu lexema (reí), pa formal u glotónimu, parti desti nomi Xalim-

Detalhi de monumentu levantau nas Elhas.
As costas leva un carregu.
U morfema cu que completu u glotónimu é u resultau de mistural o tel en conta un'as cuantas coisas que tenin que vel cun nos i que vus digu agora:

U que falamus, desdi u mei puntu de vista, é un'a lengua diferenti du purtugués i du galegu. Peru somus parentis purque a nosa lengua ven, comu aquelas duas, du troncu común galaicu-purtugués.

Pur isu tomu comu morfema a terminación -ego.

Ademais de vil du troncu galaicu-purtugués, contamus cua influencia astur leonesa que se nota nu cierri das vocais finais “e” i “o” de maneira que dicemus leiti, noiti, calhi, lombu, lobu, toiru.


Recordemus que ademais somus raianus; que hemus vivíu duranti mutu tempu du estraperlu o contrabandu. Que nu trasiegu de facendas o de mercaderías metíamus a carga en un tipu de sacu, fardu o macutu que eitábamus as espardas i que chamábamus carregu. Nomi que tomamus prestau dus nosus vicinhus purtuguesis.

Pur to isu é pur u que pensí que XALIMEGU era u nomi que milhol situaba a nosa lengua cuas suas falas lagarteira, manhega y valverdeira.

Agora u restu queda das vosas mans.

1 mar 2014

Cuandu tú nun estás...

Cuandu tú nun estás...
... calzu us meis deus
pa que sin descansu recorran
tos us caminhus,
que abrindu vo
a golpi de pluma,
dejandu a ca pasu,
en ca folha que surcu,
un sendeiru de fúlhigas
que me acerqui a ti.

13 ene 2014

"O valego..." Presentación en Valverdi.

Estela presentandu au autor du libru.
U pasau vernis 27 de diciembri, a isu das seis da tardi, mentras un'a molizna sin descansu abría u pasu au fusculuscu que avanzaba desdi u Xálima a Marvana, pa arroipal cu mantu de un'a noiti invernal u nosu lugal de Valverdi; nu salón de baili du Hotel A Palmeira se presentaba u libru titulau: “O valego: as falas de orixe galega do Val do Ellas (Cáceres-Estremadura)”, editau en octubri desti anu pur Edicións Xerais de Galicia y que recopila 20 anus de investigación personal sobri u primel ben intangibli de tos us extremenhus, declarau Ben de Interés Cultural pur a Junta de Extremadura nu anu 2001 baju a denominación de “A Fala.”

A nosa filóloga valverdeira Ana Alicia Manso Flores.
Inauguró y conduciu u actu a zagala valverdeira Estela Estévez, quen fizu a presentación du autol, Xosé-Henrique Costas González, licenciau en Filología Hispánica, doctol en Filología Galega pur a universidai de Santiagu de Compostela, i profesol na Facultai de Filología i Tradución da Universidai de Vigu i cedeu a palabra á licenciá en Filología Hispánica, tamén valverdeira, Ana Alicia Manso Flores quen, depois de un'a brevi, técnica y ben fundá exposición sobri u nosu patrimoniu lingüísticu pasó u testigu - nesti casu u micrófonu - au autol du libru.

Comenzó Costas falandu da primeira vé que visitó estas terras, das que cunhoceu cuandu víu na TVG u programa SITIU DISTINTU, que dirigía Antón Reixa i que un día du anu 1991 baju u títulu de "Falas raras" trató, entri otras, du valverdeiru, nu que entrevistaba au nosu paisanu - que había síu caminoneiru - Tomás Fernández.

Xosé Henrique Costas presentandu u sei libru.
Faló du carinhu que desdi entoncis agarrú a esti rincón, as suas gentis i a suas variedais lingüísticas, pa dal un pequenu repasu a certus aspectus que se tratan nu libru que presentaba, cu ánimu de nun cansal au grupu de asistentis que superaba a media centea de pesoas.

Recordó a polémica que surgíu cuandu estandu en tramitación nas Cortis u novu estatutu de autonomía de Extremadura, nu anu 2010, u BNG interpón un'a enmenda solicitandu que se recunhocera i protegera a FALA nu novu estatutu.

Abríu us olhus aus asistentis sobri u dereitu que temus nus tres lugaris a que se mus faciliti pur as administracións a posibilidai de expresarmus i dirigirsi a nós na nosa lengua, dandu a cunhocel a especial protección que estableci a Carta Europea das Lenguas Regionais i Minoritarias de 2002, un instrumentu legal que mus ampara frenti a farta de interés dus nosus gobernus sobri u particulal.

Parti das pesoas que asistiran au actu.
Ensalzó u valol que ten u nosu patrimoniu lingüísticu, comentandu comu utilizó desdi us primeirus momentus esti enclavi a modu de laboratoriu, cunsiguindu motival aus seis alumnus mais reticentis a falal galegu, avisandu tamén de que mus queda poicu tempu, que ésti corri na nosa contra, pa ficel cuantu esté das nosas mans en defensa desti patrimoniu; insistindu - pur oitru lau - de que é a nós a quen mus correspondi esa tarea aunque nun estemus solus, cua circunstancia au nosu favol de que contamus cu filólogas "falantis", é dicel vecinhas nosas preparás que están ia trabalhandu desdi dentru sobri a nosa lengua.

Se prestó voluntariu a colaboral nu que us falantis dus tres lugaris precisaren, recomendandu que se debería creal un´a Comisión de Normativización de un modu parecíu a comu se fizu pa normalización du mirandés en Purtugal. Antis de dal pur terminau u actu, abri un turnu de preguntas du que destacu u sei interés nas respostas purque busquemus un glotónimu adecuau pa nosa fala i desechemus u despectivu nomi de chapurreau.

Entri us asistentis, figuraban algúns dus promotoris da nova asociación que acaba de crearsi pa defensa du nosu patrimoniu lingüísticu, denominá Asociación Cultural "A Nosa Fala", que animaran aus asistentis a que se apuntaran.

Finaliza u actu cua firma de ejemplaris.